03 abril 2015

Podem no ser independentistes a Catalunya?

Rate this posting:
{[['']]}



Article base: La centralidad del catalanismo de Pau Luque:
http://elpais.com/ccaa/2015/03/30/catalunya/1427744458_528175.html
Pau Luque es investigador en el Instituto de Investigaciones Filosóficas de la Universidad Nacional Autónoma de México

Franco i el "nacionalcatolicisme" em van vacunar ràpidament de ser espanyolista i creient. Per deixar de ser catalanista ha calgut més temps i més personatges: entre d’altres, Pujol, Barrera, E. Maragall, Ferrusola, Carod, Mas, Junqueras i "el dret a decidir".


La pregunta avui és, al meu entendre, si hi ha marge per ser catalanista i no ser independentista. La resposta, que la penso en paral·lel amb l'autor de l'article, és que no hi ha, i tampoc -i això és cosa exclusivament meva- hi haurà marge: l'edat de la innocència del catalanisme ha passat, s'ha creuat la frontera, s'ha trencat el vas i ja no hi ha forma de composar-lo.

Algú em podrà criticar que això, pensar en un catalanisme innocent i obert (un catalanisme on "sea legítimo vivir el hecho catalán de diversas maneras, es decir, mientras catalanismo sea un término cuyo significado admita diferentes familias culturales y políticas") sempre va ser un error ja que el catalanisme, com l'espanyolisme, sempre ha tingut el germen nacionalista que vol integrar en una única ànima (la nacional) a tots les que viuen en un territori, convertint la ciutadania en poble. Llavor seminal a la que només l'ha calgut una EOP(*) afavoridora per, de manera oportunista, créixer i colonitzar el pensament. No cal mirar gaire lluny, aquest "algú" sóc jo mateix quan em miro críticament.

Igualment cal preguntar-se si avui es pot ser catalanista i no ser identitari. I la resposta, penso igualment, ha de tornar a ser negativa. I el problema és que estem davant un altre vas trencat: un cop en el catalanisme s'ha fet hegemònic el pensament independentista, ningú ja no podrà ser -o dir que és- catalanista sense mostrar una fe pregona d'identitari.

S'ha establert una relació forta entre catalanisme, identitat i independentisme, tan forta i autolegitimadora que ens veiem empesos a posicionar-nos sense embuts i en la lògica schmittiana davant l'eix nacionalista/no nacionalista, i el que gosi no fer-ho serà condemnat al no res. "Esto no es sólo una lamentatio; es, antes que nada, un hecho."

L'edat de la innocència del catalanisme ha passat. I aquesta crisi passa factura. I la passa als que, d'una manera o un altre, pensàvem que en la casa del catalanisme podíem viure diverses famílies culturals i polítiques. És això el que diu l'article base d'aquest text. No que el catalanisme divideixi a la dreta o a l'esquerra, sinó que aquells de la dreta o de l'esquerra que entenien el catalanisme d'una forma oberta (es a dir no parla ni del PP ni d'ERC o de la CUP: “esta lectura no afecta a ERC o a la CUP, ya que estas formaciones eran independentistas mucho antes”, “y en mucha menor medida —estoy pensando en parte de Unió— también a la derecha; el PP nunca fue catalanista”) o bé s'han posicionats per un catalanisme identitari independentista (Convergència) o bé pateixen problemes interns (Unió, PSC i ICV) per les seves diferent ànimes ("Mientras ser catalanista quería decir varias cosas a la vez, ICV tuvo paz interna. Cuando ser catalanista pasó a significar, casi en exclusiva, ser independentista, en ICV, y también en el PSC, la paz interna se desmoronó.")

Pel que ens interessa, en dos casos (ICV i Convergència) la mutació és reactiva, però si la conversió al catalanisme identitari i independentista va ser, en el cas de Convergència, pur càlcul instrumental (polític i de poder) davant l'embat d'ERC, en el cas d'ICV (que com diu l'article, i malgrat la coincidència temporal, no succeeix a causa del canvi de Convergència: “Por supuesto esto no significa que lo segundo [conversió de Convergència] sea causa de lo primero [canvi d’ICV]”) ha estat, més aviat i sempre en la meva opinió, motivat per un deixar-se arrossegar acríticament per l'impacte que en la ciutadania ha tingut l'aprofitament de l'EOP d'aquesta crisis per part d'ERC i la CUP (ara minvada, aquesta instrumentació independentista de l'EOP, per l'aparició de Podemos -Ciutadans lluita en un altre front). O sigui, tots tres (un amic independentista, l’autor i jo) diem el mateix “ICV se adscribe al independentismo cuando la sociedad empieza a ser independentista”, però on el meu amic veu una positiva adaptació al medi, els altres dos ho veiem críticament com una deixadesa ideològica al primar l’eix territorial per sobre de l’eix de classe.

Tant fa que, presumptament fastiguejats pel que hi ha al darrere de ser independentista (ser identitari i nacionalista), busquem, de cara a la galeria, excuses instrumentals del tipus econòmic o cultural. A aquestes excuses li podem contestar ¿I si demà ens anés econòmicament parlant millor tornar a ser part d'Espanya, lluitaríem, en bona coherència, amb la mateixa fermesa per tornar-hi? ¿I si demà ens anés millor també econòmicament parlant independitzar-nos de la resta de Catalunya, lluitaríem per una República de Barcelona [o de Girona, o de qualsevol nova combinació territorial que vingui al cas]?

També podríem preguntar que quina cultura -o identitat- defensen quan diuen defensar la cultura -o identitat- catalana ¿ la que es fa aquí, a Catalunya, amb independència de qui o com la fa o la que es fa en llengua pensada en català? I què pensar de la cultura que fa -o de la identitat que té- gent que ha nascut i s'ha criat aquí i viu fora ¿només compte si està feta/pensada en llengua catalana? ¿o potser parlem d'intencions, i es cultura -o té identitat- catalana la que es fa aquí o fora, però només si està feta amb la intenció de ser catalana? Podem contestar lapidàriament o condescendentment o banalment, o bé podem aplicar a les preguntes el principi retòric de caritat i, després, mirar de ser responsables amb que contestem.

Enrera d'una ideología independentista hi ha una ideologia nacionalista; enrera d'una ideologia nacionalista, una d'identitària. No es pot entendre el concepte modern (que no contemporani, sinó de la "modernitat" del S XIX-XX) de nació sense la voluntat de l'homogeneització del seu territori i sense l'autoarrogació de ser subjecte polític. Els que des de l'esquerra demanem a la resta d'Espanya (que deixi de ser una nació decimonònica) ho hem d'integrar en el nostre discurs i, en conseqüència, deixar de ser nacionalistes. Si no ho fem, la contradicció ens impedirà aixecar un discurs coherent i vàlid d'esquerres.

Encara més, quan el discurs oposa els nosaltres amb els altres, i no en clau de lluita de classes (clau vertical) de assalariats (en el seu concepte més ampli) i capitalistes, sinó en clau territorial (clau horitzontal), la lògica schmittiana envaeix les relacions polítiques (entre aquests suposats "nosaltres" i "altres") l'autarquia esdevé el miratge d'una solució mítica: nosaltres, el poble d'aquest territori, som millors que ells, i sols ens anirà millor.

Aquest amic m’ha fet a mans això:

Aquests dies he estat revisant algunes dades del sistema de finançament de les CCAA i he fet aquesta taula amb la despesa executada el 2012  per habitant de les CCAA en termes homogenis (sense despeses en Justicia, Seguretat Ciutadana ni interessos) amb dades del M. Hacienda.

Navarra                                 5.184,7
País Vasco                            4.168,6
Cantabria                              3.787,1
Castilla y León                     3.475,3
Asturias                                3.470,5
Extremadura                        3.443,5
La Rioja                               3.407,5
Illes Balears                         3.229,4
Murcia                                 3.171,1
Total CCAA                        3.117,3
Comunitat Valenciana         3.112,3
Aragón                                 3.095,5
Galicia                                 3.082,3
Castilla la Mancha              2.974,7
Andalucía                            2.958,3
Comunidad de Madrid        2.887,4
Canarias                              2.871,6
Cataluña                              2.827,3

Algú li entra al cap que la quarta regió més rica d'Espanya i amb el nivell de preus més alt, sigui la que pot gastar menys ?
O que l'endeutament de la Generalitat ja sigui del 33 % del PIB, 10 punts més que la mitjana de les CCAA ? 
O sigui gastem menys i ens endeutem més:  una bogeria que l'estat no penda corregir. tan sols alleugerir. De fet, com diu en Mas Colell la sensació és que l'estat transigeix amb l'escandalós dèficit de la Generalitat (més del 2,5 %, mig punt més que l'any passat) perque si ens talla l'aixeta (com teòricament hauria de fer en defensa de l'ortodoxia) tindria la DUI l`'endemà de que no puguessin pagar els funcionaris.

Els números, com les paraules, igual poden mostrar una realitat que tapar-la. Reconec que es ben estrany que a Catalunya gastem menys i ens endeutem més, però ¿les polítiques de classe de Convergència no tenen res a veure? ¿el mantenir una lògica schmittiana en les relacions amb la resta d’Espanya, exigint, a més, que siguin els altres els que “nos seduzcan” (Joan Oliver Araujo, membre del Consell Consultiu de Balears, 20 de gener de 2013; Joan Herrera, el 13 de desembre de 2013; Pablo Iglesias, 14 de novembre de 2014...) com si fóssim delicades flors d’estufa no té res a veure? ¿les polítiques de peix al cove, de demanar el màxim sinó més com instrument per anar obtenint avantatges de suma zero, del victimisme, de tensionar la societat... no tenen res a veure?

A les estadístiques, els que saben de números les hi poden fer dir gairebé el que vulguin. Qui té un alta capacitat d’interpretar-les fa que per ell esdevinguin en una matèria dúctil i elàstica, sotmesa docilment al biaix de l’hermeneuta que ens la serveix. És senzill fe caure al lector en el parany de l’autorefèrencia, i és senzill, igualment, fer que el lector es posi a la defensiva (posició, la defensiva, que no aporta res, és cert, i que només mostra les carències del que l’adopta). És, ho reconec, el meu cas: no puc refiar-me de que la forma com es presenten els números no pateix d’aquest biaix independentiste. I no, i això és el que penso, perquè la independència sigui per a qui ho argumenta la sortida, sinó perquè per l’independentista els números són el -fals- argument que li permet evitar l’ús de l’altre i veritable argument: l’identitari.

Fins la propera!


(*) EOP: Tarrow designa amb aquest concepte la conjuntura exògena en què es dóna l’aparició d’un moviment social. Fa èmfasi més en el temps (el “quan”, el moment en què apareix: d’ací dir-li “oportunitat”) que no en el “per què”. Sosté Tarrow que els moviments socials que apareixen d’una forma sobtada i intenten sacsejar parts fonamentals de la societat es produeixen en situacions on trobem de forma prèvia un substrat i uns factors exògens externs que permeten a aquests moviments tenir aliats que, en altres condicions, no ho serien objectivament:

- Elits governamentals. Quan una part del poder veu l’oportunitat d’obtenir una situació avantatjosa.

- Aliats intel·lectuals (cultura, poder econòmic, eclesiàstic...). Quan veuen l’oportunitat d’esdevenir

hegemònics.

- Conjuntura internacional, altres moviments socials i polítics.

Les condicions per les quals un moviment es desenvolupa a l’aixopluc d’una EOP fa que agafi una forta empenta en poc temps, és cert, però també són la raó de la fragilitat tant teòrica com real de les seves bases, alhora que són l’explicació de la seva igualment sobtada desaparició.

No hay comentarios :

Publicar un comentario