12 junio 2006

nec spes nec metu

Vaig néixer a Chella (Canal de Navarrés, València) l'any 1955. Encara no havia fet els dos anyets que em van emigrar a Barcelona, al barri de Gràcia: al camp d’en Grassot. Ni del Barça ni del València (de fet: ni del futbol), tinc l'excusa perfecte quan no vull entrar en dialèctiques gairebé sempre endebades: a Madrid, on he anat sovint per temes de feina, soc valencià; a València, català i passant; i a Barcelona: ciutadà de Catalunya (Espanya, Europa) i res més.


Després de donar voltes pels barris de Barcelona, he tornat al meu estimat camp d’en Grassot, a Gràcia Nova. Més que cosmopolita, caospolita (terme que està per ser inventat, i del que no em reservo cap dret); trec punta als meus ullals amb una barreja d'en Rawls, Sloterdijk, Montaigne, A. Espada, J. Mosterín i Maragall (Pasqui, és clar: que posats a epatar...). Lector compulsiu de l’A. Pérez Reverte, però no acrític: tot, però no tot; de l’E. Mendoza: tot, però sí tot; del John Kennedy Toole: clar que amb aquest... Com que estaré cagat de por i no me’n sortiré, i per no patir més maldecaps en aquell darrer moment, ja tinc dita la meva (que no és meva, és de Alberto de Chirico) darrera frase: Taci e riposa: qui si spegne il canto...

Rafael Granero Chulbi, a Barcelona, el 12 de Juny de 2006.

Nací en Chella (Canal de Navarrés, Valencia), en el año 1955. Con menos de dos años, fui emigrado a Barcelona, al barrio de Gracia: al ‘Camp d’en Grassot’. Ni del Barça, ni del Valencia (odio el fútbol: he ahí el quid), tengo la perfecta excusa si quiero evitar vanas discusiones: en Madrid, donde solía ir por razones laborales, soy valenciano; en Valencia: catalán y a otra cosa; y en Barcelona: ciudadano de Catalunya (España, Europa) y nada más.

Después de dar tumbos por los barios de Barcelona, he vuelto a mi entrañable ‘Camp d’en Grassot’, a Gràcia Nova. Más que cosmopolita, caospolita (término que aún debe ser inventado, y del que no me reservo ningún copy right); limo mis uñas con una mezcla de Rawls, Sloterdijk, Montaigne, A. Espada, J. Mosterín y Maragall (Pasqui, obvio: que puestos a epatar…) Lector compulsivo de A. Pérez Reverte, pero no acrítico: todo, pero no todo; de E. Mendoza: todo, pero sí todo; de John Kennedy Toole: claro que en este caso… Dado que llegado el momento me cagaré calzas abajo, y para no tener otros dolores de cabeza en aquel último momento, digo ya mi (aunque no es mía, es de Alberto de Chirico) última frase: Taci e riposa: qui si spegne il canto...

Rafael Granero Chulbi, en Barcelona, a 12 de Junio de 2006.

3 comentarios:

  1. hola rafael

    quién dijo la frase "Taci e riposa, qui si spegne il canto."?

    Gracias

    ResponderEliminar
  2. Me coges en falso. Seguramente pertenece a un libro, ya sea de Giordio Agamben, ya sea Peter Sloterdijk...

    Me temo que no podré contestar tu amable nota a corto plazo, pero así que pueda encontrar la nota, dejaré aquí la referncia...

    Saludos.

    Hasta más leer

    ResponderEliminar
  3. ¡Por fin lo encontré!

    http://www.almunecar77.com/editorial.html?idEditorial=22

    ...un bello poema Alberto de Chirico:

    Taci e riposa: qui si spegne il canto (Calla y reposa, aquí se acaba el canto)

    y también:

    http://sogniesegni.blog.dada.net/post/634587/I-sogni-di-De-Chirico.html

    Le atmosfere rarefatte ed inquietanti delle opere di De Chirico si allineano come perle di situazioni complesse ed enigmatiche.

    Aria di sogni, situazioni oniriche, incubi immobili in cui ogni riferimento ad una presenza umana è di voluto disturbo... un'irritabile allusione che rompe l'uniforme assenza.

    Non sono opere allegre, non sono opere tristi ...sono ed esistono come la vita ed il suo mistero, al di là della materia e della sua fragile illusione.

    Taci e riposa
    qui si spegne il canto.
    Della tua vita dell'antico pianto.

    ResponderEliminar