Preguntes per a una ètica nova

FILOSOFIA I PENSAMENT OCCIDENTAL DAVANT LA MANIPULACIÓ GENÈTICA
Preguntes per a una ètica nova

(vídeo de la conferència)

La manipulació genètica, risc o necessitat? Obre portes o obre abismes? En tot cas, no podem negar que en ella rauen les preguntes claus que els pensadors de tots els temps s’han pogut fer: Què és l’home? D’on ve? Cap on va? En l’article següent l’autor tracta, més que de donar respostes definitives, de mostrar preguntes reveladores i suggeridores que permetin una nova aproximació als riscos, oportunitats, portes o abismes que el futur ens prepara.

Maledicció xinesa: Que visquis temps interessants.

“Massa preguntes a fer i massa poc espai per plantejar-les”, vaig pensar quan em van demanar escriure un breu assaig que no superés les 1.700 paraules. Espero de la seva amabilitat, estimats lectors, que perdonin la necessària concreció del text que segueix.

És un tòpic dir que som el que mengem, però com que d’això es tracta, del que som i del que ens canvia, m’han de permetre estructurar aquest article com si es tractés d’un àpat.

Aperitiu. Un conte de Borges

Quan parlem de l’home, de la humanitat, de què parlem? Si ens hem de qüestionar la seva manipulació genètica ¿no hauríem de dedicar primer dues línies a conceptuar què és això que anomenem “home”? Borges ens ho posa difícil, però. En el seu inquietant conte “Libro de arena” el narrador, en un intent desesperat de trobar l’inici d’un llibre voluminós, però finit, veu l’abisme que s’obre davant d’aquell que gosa demanar-se amb els estris de la raó pels inicis i pels finals: mai no accedirem a la primera pàgina... com mai no podrem accedir a la darrera pàgina... És el mateix que ens passa al buscar el primer home. Què fa de l’home un ésser humà? Les teories antropològiques més contrastades apunten a la tecnologia. L’aparició de l’Homo ergaster (treballador, fabricant) és considerada com el moment clau, quan la feble humanitat va trobar l’especialització que li va permetre reeixir d’una desaparició anunciada... I això és un primer avís: són ineludibles, que no només irresolubles, els problemes que la tecnologia ens planteja?

Primer plat. Sòcrates i les parteres

Igualment, i donat que parlem de la manipulació de criatures, també hauríem de demanar l’opinió d’aquell que va ser fill d’una llevadora: Sòcrates, fill de l’excel·lent Fenareta. Sòcrates, anomenat per Nietzsche el primer dels últims homes, ja que amb ell la humanitat occidental va néixer a la raó –però a una raó malaltissa: aparenta destruir tot el que toca–, ens adverteix que cap llevadora no assisteix a una dona si ella mateixa està embarassada. Encara diu més: la partera, per ser-ho, haurà d’esperar a arribar a l’edat en què sigui incapaç de tenir fills... Aquesta asseveració de Sòcrates ja té vora dels 2.500 anys, senyores i senyors, i malgrat això aquest és un segon avís que no podem obviar: la raó de la humanitat occidental, ha arribat ja a l’edat de la infertilitat?

Plat principal

Un ingredient principal (Sloterdijk) amb un acompanyament gens desdenyable (Morin).

Sloterdijk i el seu home operable

Sobre els efectes de la impossibilitat d’aturar les trencadisses de la raó. Preguntem a Peter Sloterdijk, un filòsof out-sider, per la seva comunicació “El hombre operable”, exposada en el Centre d’Estudis Europeus (Harvard University, EUA). Sloterdijk ens recorda que malgrat que Oppenheimer va anomenar Trinitat la primera prova nuclear, aquesta no va tenir res d’adveniment nou i diví, com tampoc hem d’obviar que, molt possiblement, els creadors de Dolly no pensaven en res fora del rendible mercat de les patents. Què uneix els dos experiments? La informació. Les noves tecnologies de la informació i del coneixement han desdibuixat –sinó trencat– la frontera vella i acollidora entre natura i cultura: l’oxitocina farà que el meu banquer em trobi digne de confiança, i això només és un exemple... Davant l’inaturable acumulació d’informació genètica, la metafísica de l’ésser trontolla.

Un físic nuclear, al ser inquirit per quin era el seu temor més íntim, el moment més paorós imaginable, va sentenciar: el patiré aquell dia que agafi una partícula elemental, la sacsegi com una capseta de llumins... i dintre no soni res! És aquesta, potser, la por que tenim a la ciència genètica? Doncs sí, senyores i senyors, és molt possible que el fonament del nostre pànic sigui aquest: sacsejant a l’ésser humà, sembla que la tecnologia genètica ens mostri que dintre ja no sona res! Si coneixem les nostres pors, sabrem quines preguntes –ens– hem de fer... i aquí tenim el tercer avís: potser és cert, com assevera Sloterdijk –i ens fa témer el nostre físic–, que la ciència estigui trencant ineluctablement la separació d’objecte i subjecte?

Sóc un home, i res de l’ home (futur) m’és aliè

Sobre la complexitat de les decisions. Terenci, autor llatí del s II aC, va dir “homo sum, humani nihil a me alienum puto”. Avui cal plantejar-se si podem inserir en aquesta frase la paraula futur. Edgar Morin, filòsof de la complexitat, en el seu informe elaborat per a la UNESCO l’any 1999 (“Els set coneixements necessaris per a la educació del futur”), no oblida l’impacte de les tecnologies genètiques en la cultura i l’ensenyament. “Permetran“, diu, “normalitzacions... mai aconseguides pels adoctrinaments. Permetran, però, l’eliminació de tares... una medicina predictiva”, i conclou que això “sembla presagiar una mutació encara més considerable que la [que va del] Neolític ... a les societats històriques”. Si bé en mirar cap enrera tot humanista signaria sense problemes la frase de Terenci, Morin fa que ens plantegem un nou avís per l’humanista que ha de venir, avís que sembla sortit d’un bolero: malgrat que no siguem nosaltres qui ho paguem, som conscients que tot a la vida té un cost?

Postres. La Polinèsia, una raó per no desistir

Vol dir això que ens hem d’aturar? Vol dir que no tenim dret a –o millor, que tenim el deure moral de no– continuar? No. No és aquesta la conclusió que volem deixar com a tancament. Per les postres, per dulcificar aquest discurs pesat i dur, els invitem a les dolces terres del Sud, a la paradisíaca Polinèsia. Fora d’explicacions políticament correctes (com ara que ha estat l’arribada de productes dietètics artificiosos l’únic inductor –tot i que no neguem la importància d’aquests nouvinguts– de la diabetis), hi ha una suggeridora explicació de l’altíssima proporció de diabetis que trobem en certes aïlladíssimes illes de la Polinèsia: un canvi genètic provocat per la lluita per la supervivència. Malauradament –un advertiment, però: referint-nos als que ara viuen, de debò podem dir malauradament?–, només van sobreviure aquells que, d’alguna manera, aprofitaven millor els pocs aliments, paupèrims en substàncies essencials, que la natura els donava. La dura selecció genètica va fer que els que ara hi viuen tinguin una predisposició molt alta a patir la diabetis. La pregunta gens retòrica que ens hem de fer és: no tenim l’obligació –i fins i tot, el deure moral– de permetre que una manipulació genètica –a ser feta en el moment que la tecnologia ho permeti– tregui aquesta espasa de Dàmocles del cap d’aquesta gent? Senyores i senyors, prenguin-se el seu temps, ja que la resposta no és senzilla, com veurem mentre prenem un cafè.

Cafè i copes. Wyatt Earpp, una raó per a l’esperança?

No. Més aviat és una raó per a la desconfiança. Els que entre vostès hagin vist alguna de les pel·lícules que narra l’enfrontament èpic en OK Corral, recordarà sens dubte que l’heroi, Wyatt Earpp, se’n surt de rositas d’aquell tiroteig sense que ni un mal tret de revòlver el fereixi ni que sigui lleument... i aquesta sort l’acompanyarà en tots els agosarats enfrontaments, on el tret que més se li apropa tan sols farà un forat en el faldó del seu tòpic green-coat... Em sap greu que el darrer cafè amargui, però com diu el poeta “nunca es triste la verdad // lo que no tiene es remedio.”

En aquesta batalla èpica que té la humanitat amb si mateixa, no ens hem de refiar de la sort de Wyatt Earpp: el tiroteig, si no controlem el seu risc –per altra banda inevitable: hom ha de ser conscient que sempre estarem en mig d’un tiroteig i que mai no assolirem el risc zero– ens pot matar massa d’hora... Convé acabar, com sempre que parlem del progrés humà, recordant la figura de l’Àngel de la Història de Walter Benjamin:

“Una pintura de Paul Klee titulada ‘Angelus Novus' muestra a un ángel que parece como si de pronto fuera a apartarse de algo que está contemplando con fuerza. Sus ojos miran fijamente, su boca está abierta, sus alas extendidas. Así es como uno imagina al ángel de la historia. Su cara está vuelta hacia el pasado. Allí donde percibimos una cadena de acontecimientos, él ve una sola catástrofe que sigue amontonando restos y lanzándolos delante de sus pies. Al ángel le gustaría quedarse, despertar a los muertos, y recomponer todo lo que ha sido roto. Pero una tormenta del Paraíso empuja sus alas hacia atrás con tal violencia que no puede cerrarlas. La tormenta impulsa al ángel hacia el futuro (al que da su espalda) irresistiblemente, mientras la pila de restos y escombros crece por el cielo tras él. Esta tormenta es lo que llamamos progreso.”

Podem veure en aquesta imatge un resum de totes les possibilitats, de totes les pors, de tota la ineluctabilitat de la tecnologia genètica: el vent irresistible del progrés, el risc destructiu de la raó, el futur caòtic de les oportunitats... I si bé hem de tenir en compte el pes que la pròpia biografia de W. Benjamin té en el seu pensament, a hores d’ara sabem el que sabem –i som conscients de que ho sabem– sobre l’actual situació del món, i això no ens permet ser gaire optimistes. Senyores i senyors, no podem aturar l’Àngel de la Història, d’acord, però tenim el deure moral, l’obligació ètica i la responsabilitat davant dels nostres hereus de conduir-lo pel camí menys destructiu.

Proverbi xinès: qui mata el gall no fa que claregi més tard.

(hom pot veure a you toube)

31/05/07